Publicado el

En primera persona…

Por: Innan Urueta

#, #, #, #, #


Davant de l’interès sorgit al voltant de la necessària transformació dels models d’atenció a l’envelliment, particularment de les residències i dels Serveis d’Atenció Domiciliària (SAD), pensem que és un moment preciós per compartir reflexions i continguts que ens ajudin a anar més enllà dels detalls mediàtics o morbosos que es generen a alguns mitjans de comunicació.

Al present context de crisi, ens preocupa l’absència de veus de gent gran en primera persona. Aquests dies es parla força d’ells però sense ells, com si no tinguessin dret a dir la seva. Ens hem acostumat a parlar i decidir sense ells, a invisibilitzar-los tant en les decisions familiars com en la política social.

Si ben es cert que darrerament s’han fet diversos intents participatius, de vegades aquests acaben sent processos consultius que no van encaminats a incrementar el poder polític de la gent gran, sinó a validar propostes fetes ad hoc. Possiblement els vells del futur, els denominats “boomers” seran vells amb molt més poder polític, econòmic i relacional, però això és una hipòtesi, la nostra tasca actual ha de ser construir metodologies des d’una mirada flexible i innovadora que modificant-se, puguin acollir diferents veus i subjectivitats. Si no anem per aquest camí, possiblement en vint anys estarem igual que avui.


Ens trobem en un moment interessant per defugir de l’immobilisme i de l’entrega del nostre poder de decisió a altres perquè decideixin com envellirem. Ens toca reflexionar en primera persona, formar-nos, llegir i debatre els models d’atenció i les seves metodologies, ens toca planificar el nostre envelliment i lluitar perquè tothom pugui envellir amb qualitat de vida.

Parlar d’envelliment és parlar de serveis socials, en aquest sentit solament veiem possible un model econòmic de gestió sense afany de lucre, que respecti i millori les condicions de les treballadores, però que transformi les relacions de cura posant la veu de la gent gran al centre. Ja no ens basten les bones intencions ni les mesures residuals i mediàtiques, la nostra ha esdevingut una qüestió de drets humans i d’ètica! A l’hora de reflexionar per tant, hem de demanar responsabilitats a qui decideix el destí dels nostres recursos públics: com es distribueixen? Com s’adjudiquen i a qui? Quins són els criteris tècnics i socials d’adjudicació? Com i qui els supervisa?

Ens urgeix repensar també, les nostres actituds cap a les persones amb deterioraments cognitius, ens cal fer molta pedagogia. Partim d’un concepte d’ésser humà que neix en una tradició cultural, que prima l’ésser intel·lectual amb autonomia i racionalitat i que deixa poc espai a les emocions i els sentiments. En aquesta tradició, quan l’home o la dona perden la raó, es converteixen a una espècie diferent. Quantes vegades, davant d’una demència, hem sentit al mèdic sentenciar: “la persona ha mort”? Aquest “paradigma estàndard” (Kitwood, 2003) ens aboca a l’exclusió, a la despersonalització i posteriorment, a l’expressió d’una violència que primer és estructural i que a poc a poc l’anem practicant als nostres gestos més quotidians.

En aquests moments, als mitjans de comunicació veiem la part més visible d’aquest iceberg, però encara hem d’aprofundir per poder trobar l’arrel del problema. Fa uns dies a Catalunya Ràdio van fer un reportatge sobre les residències, es van desplaçar per parlar amb les treballadores i alguns residents “des de fora”, ràpidament vam identificar aspectes en la comunicació que ens describeixen el que és la vida a l’interior d’una institució que sempre està tancada. En conjunt, el reportatge estava impregnat d’un ambient de parvulari i es feia servir una comunicació condescendent que ens va incomodar. El centre va seleccionar algunes de les residents “més conservades” per parlar… tot era bastant artificiós, de fet, no ens va sorprendre que una treballadora expliqués que alguns residents, davant el confiament, han manifestat sentir-se “castigats”.

Quan els mitjans de comunicació parlen de maltractaments posen l’accent sobretot en les agressions físiques, que des de la nostra experiència són les menys freqüents. Nogensmenys, els maltractaments més comuns tenen a veure amb “maneres de fer” i parlar que sovint ens passen desapercebudes i que força de nosaltres hem incorporat de manera inconscient al nostre dia a dia…el Petit Príncep deia que “l’essencial és invisible als ulls”, per això, hem d’anar amb ulls, orelles i reflexió sempre sensibles per no passar per a sobre els més fràgils.

En la reflexió que ara tenim sobre la taula proposem partir de la necessària i urgent transformació de les institucions residencials i dels SAD, però també engegar processos creatius amb la gent per explorar altres metodologies com el cohabitatge, les unitats de convivència, la convivència intergeneracional, etc. En aquest sentit, pensem que el SAD potser un espai transformador on l’assistència comunitària no reprodueixi el model asilar, sinó que ajudi a potenciar barris, pobles i ciutats com a entorns cuidadors, que permeti assegurar la participació i no solament l’assistència; que lluiti per cuidar a qui cuida promoguen ocupació de qualitat, formació i suport.

En el context de contingència sanitària actual ens preocupa també, que la supremacia medica torni amb més força a l’àmbit de l’envelliment per restar-hi; que la distància social s’institucionalitzi allí on estàvem intentant treballar per a l’empatia, la subjectivitat, l’emoció, els sentiments…. fa uns dies, una companya auxiliar ens explicava que al seu centre no tenen casos de Covi-19, però que 5 o 6 persones han mort en deixar de menjar davant de la manca de contacte afectiu amb familiars, i a l’absència d’estímuls sensorials i emocionals, donat que tot el personal es troba concentrat en tasques sanitàries…

Finalment, pensem que la reflexió ha de ser incloent, no podem continuar ignorant veus: la veu de la gent gran, dels futurs vells, la veu de les persones amb deterioraments cognitius i dependència, la veu de les que cuiden, la veu de dones, esposes, migrades, precaritzades…no podem ignorar que aquesta, és una reflexió en clau de drets humans i ètica!

Epíleg:
Ahir 10 de maig al programa 30 minuts de TV3, hem pogut veure i escoltar en primera persona a la nostra gent gran i a les treballadores de les residències “des de dintre”… un bon inici per apropar-nos a la complexitat i reflexionar…

Últimos posts