Publicado el
Envelliment amb la comunitat
Por: Innan Urueta
##envelliment, #comunitat, #residencies
“Primer són les relacions…la veritable vida consisteix a reunir-se” (Buber, M)
Fa un temps que al nostre context la paraula “cura” va guanyant espai al nostre vocabulari i als nostres espais de reflexió. En un article publicat de poc a El País, Alain Touraine afirmà que “esta crisis va a empujar hacia arriba a los cuidadores”...Tant de bo comencem una nova etapa posant la vida al centre!
Els que ens dediquem a l’àmbit de les cures adreçades a l’envelliment reflexionem en aquest moment els models d’atenció, les seves virtuts i limitacions actuals i futures. Inicialment pensàvem que el centre dels esforços radicava en garantir l’assistència a la gent gran, avui, ens adonem d’altres fenòmens com la solitud no desitjada que s’ha convertit en un dels grans reptes per la nostra gent gran.
Tot i saber-ne això, al nostre país continuem apostant pel model residencial, un model que tal qual està construït resulta poc resilient, i que davant qualsevol canvi o incidència entra en crisi. Totes les que treballem a residències sabem de la constant rotació de personal, dels alts nivells d’estrès, de les relacions altament jerarquitzades entre les treballadores i el poc marge de maniobra que tenim treballadores i persones que hi viuen. Tota la vida a l’interior de la institució està “pautada”, els medicaments, els àpats, les visites, el descans, l’esbarjo, “les activitats”… a vegades, en sentim treballant en una cadena de muntatge, la vida de les persones que hi viuen no són el nostre centre, sinó que les intentem adaptar al nostre model de treball. Per qui hi viu, la sensació moltes vegades és que tot i estar envoltat de gent, la solitud és palesa….
En aquesta reflexió que portem a terme fa anys, pensem que les residències assistides han d’existir com un recurs per acollir aquelles situacions de complexitat social i assistencial que no poden ser abordades des del context comunitari, però també, cada vegada copsem més la necessitat d’innovar respostes mitjançant metodologies que permeten envellir amb la comunitat. Veiem en la perspectiva comunitària una eina que ens pot ajudar a construir entorns per viure i envellir plegades als nostre barris i pobles.
Als anys noranta Francesco Tonucci impulsà a la seva “Ciutat dels nens” com una aposta per construir entorns pensats des de la perspectiva dels infants, l’objectiu bàsic era afavorir la presència i participació dels nens a l’espai públic. Tonucci afirmà que una ciutat on els nens pugnin fer vida al carrer esdevindria una ciutat incloent i segura per tots. Suposem que d’aquesta mateixa línia de pensament, però en l’àmbit de l’envelliment, neix la iniciativa de “ciutats amigables” de l’OMS, que mitjançant processos participatius busca adaptar l’entorn a les necessitats de la gent gran.
Des de la nostra perspectiva, totes aquestes iniciatives representen ja un canvi de mirada o com a mínim, d’enfocament quant al gran repte que ens suposa l’envelliment i el sobre envelliment de la població. Fa temps, vam veure com l’alcalde de Pezcueza en Extremadura va impulsar una sèrie de mesures per convertir el seu poble en un espai on la gent gran pogués continuar transitant amb seguretat pel poble, es va posar mans a l’obra i sense grans inversions, però amb una mirada centrada en les persones, va aconseguir el manteniment de l’activitat quotidiana de la gent gran del seu poble. https://www.elperiodicoextremadura.com/noticias/extremadura/pescueza-pueblo-donde-mayores-no-son-invisibles_1200433.html
Possiblement el canvi de paradigma que en aquest moment ens sembla tan urgent, vindrà de la mà de projectes locals que com Pescueza, parteixin de les seves necessitats i possibilitats, i es posin mans a l’obra amb creativitat i amplitud de mirada. Quan parlem de polítiques de cures, del dret a la cura, hem de mantenir el respecte al que les persones desitjen, per tant, resulta impossible dissenyar models “all propose” que es puguin aplicar de forma mecanicista a tots els contextos socials i culturals. Si fem cas al que les persones en diuen, hem d’apostar per solucions que permeten viure, envellir i morir a casa, potenciant la corresponsabilitat comunitària, construint entorns no solament amigables, sinó curadores, solidaris, compassius…
En un context d’innovació com el que estem imaginant, les residències una vegada transformades, esdevindran recursos necessaris per als casos d’alta complexitat assistencial i social, però no la primera opció quan la persona requereix suports per la vida quotidiana. S’hauran de transformar i les hem d’acompanyar i ajudar per desenvolupar mesures creatives i respectuoses pel binomi indivisible que representa la relació cuidador-cuidat.
Pensem que de cara al futur, els serveis d’atenció domiciliaria poden esdevenir eines centrals i sostenibles per la cura de la gent gran, però seguint l’esperit de Tonucci, eines per a tota la comunitat. Perquè això pugui passar però, necessitem la complicitat dels sectors implicats, dels vells del futur en primera persona, de les administracions públiques i mirar a les empreses de l’Economia Social i Solidària com agents primordials d’aquesta transformació.
Per trencar amb el model assistencialista i promoure l’envelliment en el propi entorn, hem de facilitar la vida de la gent gran al barri perquè això permetrà el manteniment del capital social i la memòria històrica dels nostres barris. Hem d’apostar per la seva visibilitat a l’espai públic, amb… i sense deterioraments cognitius o físics; la gent gran ha de poder continuant realitzant les seves activitats significatives, i nosaltres hem de ser-hi per fer-los costat, no solament per garantir les seves necessitats més bàsiques. Finalment, pensem que una societat que tingui cura de la vida de les persones que necessiten suport esdevindrà una societat per a totes les edats.
