Publicado el

El mateix vaixell?

Por: Innan Urueta

#, #, #, #, #, #


“Lo que es común para la mayoría es de hecho objeto del menor cuidado” (Aristoteles)

Avui en plena crisi sanitària, social i econòmica, sentim parlar força sobre gent gran i residències. És un moment preciós per aturar-nos i reflexionar el model d’atenció a l’envelliment que hem construït i que ara ens sembla tan fosc, limitat, trist i precari. Per a aquesta reflexió hem de ser sincers per no ficar tota la responsabilitat en un sol actor, d’alguna manera tots hi som responsables i participants.

Hem construït una societat basada en l’edatisme que destina minsos recursos pel desenvolupament i innovació de les polítiques i serveis adreçats a la gent gran. En aquest context, hem decidit primar la construcció de residències per a persones amb dependència, amb models d’atenció i funcionament que poc tenen a veure amb els que les persones i les treballadores desitgen i necessiten. El nostre model s’assembla més a les institucions descrites per Goffman al seu estudi sobre institucions totals, que al lloc idíl·lic on voldríem envellir i treballar. Avui dia, encara ens trobem ancorats al model asilar i la seva política d’apartheid envers les persones amb deterioraments cognitius, psiquiàtrics i funcionals.


Aquest edatisme és estructural, funciona a diferents nivells i en les residències té la seva expressió més evident i mediàtica. La realitat és que més enllà de les polítiques socials, la majoria no ens emmirallem en la vellesa, sinó que, empesos des de la publicitat busquem la “bellesa” infinita, la joventut, la independència, la rapidesa i la riquesa econòmica; així, poc ens preocupem del que passa amb un grup de persones amb qui no ens identifiquem gens: no produeixen, no consumeixen, són lents, necessiten ajudes….

En aquest context, pels que ens dediquem a les cures, veiem com les nostres professions han acabat convertint-se en feines poc glamuroses, mal pagades i en molts casos, amb formacions insuficients per fer front a la complexitat que suposen les cures envers les persones amb dependència.

Aquests dies, en escoltar algunes de les notícies, sobta el llenguatge que fan servir presentadors i polítics per referir-se a les persones que viuen a les residències, que hi treballen i les mateixes residències. N’hi ha una confusió pel que fa a definir si som serveis socials o sociosanitaris, per no equivocar-se s’acaba dient “sociosanitaris”…. res més lluny!!!

Les residències són recursos socials, es consideren serveis socials i els seus treballadors no es consideren sanitaris, el conveni de dependència és un dels més baixos, fa poc el salari base d’una auxiliar no arribava als 1000€ bruts…

Aleshores, a qui demanar responsabilitats?

Tot i que encara no arribem al moment de les responsabilitats, creiem oportú fer les següents reflexions. 


La primera i la més gran responsabilitat la té qui estableix el marc legal i tècnic del servei, qui atorga els permisos, les adjudicacions dels contractes públics, qui fa el seu seguiment i la supervisió de la qualitat assistencial, és a dir, els Ajuntaments i la Generalitat. En aquests moments conviuen a Catalunya centres de titularitat municipal, de la Gencat i un munt de places col·laboradores i concertades (llogades als privats) que són la seva responsabilitat pública directa. Tot s’ha de dir que la majoria dels centres públics es troben sota la gestió d’empreses privades del sector, però, l’últim responsable de vetllar pel seu bon funcionament n’és el titular.

En segon lloc, les residencies es consideren legalment domicilis no hospitals, això vol dir que les persones que hi viuen, ingressen lliurement, viuen a casa seva i continuen sent responsabilitat de les àrees bàsiques de salut i dels serveis socials, per tant, aquí tenim un altre nivell de responsabilitat. En la realitat, quan una persona arriba per viure en un centre, automàticament deixa de ser atès per la xarxa de serveis públics, els ambulatoris designen una metgessa de referència per signar les receptes que la metgessa de la residència prescriu; i els serveis socials designen un interlocutor en l’àmbit territorial per aprovar les tramitacions que fa la treballadora social del centre.

En un altre nivell, tenim les responsabilitats de l’empresa que gestiona el centre, aquí ens trobem de tot, des d’empreses sense afany de lucre, associacions, religioses… però actualment, les grans residències pertanyen als grans capitals especulatius tant d’Espanya com de l’estat Francès. El seu objectiu? guanyar diners mitjançant oferir residències de luxe o de caràcter hoteler, poca cosa es fa per millorar la qualitat de la feina, per millorar salaris, ni per innovar mirades.

En aquesta revisió que fem i que es farà esperem de forma profunda i creativa, hem de ser curosos i justos amb els més febles de la cadena, recordem que “la merda sempre escorre cap abaix”, i allí abaix, es troben les cuidadores que fan l’atenció directa a la nostra gent gran, les que menys poder polític tenen, les que treballen torns de 12 hrs (setmana llarga, setmana curta), les que conviuen dia a dia en la complexitat que suposen persones amb deterioraments cognitius, funcionals, psiquiàtrics; les que reben formacions minses; les que es troben sotmeses al funcionament totalitari i jeràrquic de les institucions.

Finalment, en aquesta reflexió sobre les responsabilitats, podem agafar la nostra part i reconèixer-nos com un gruix de població que no som grans i que fins avui, potser no havíem pensat la vellesa, ni la nostra ni l’aliena. Podem intentar d’emmirallar-nos amb la vellesa, amb les cures, amb les relcions…

Tant de bo aprofitem aquest moment, per reflexionar que el desenvolupament de noves maneres d’entendre i acompanyar l’envelliment són responsabilitat de tots, dels que ens dediquem al sector, però també de totes les persones que tenen a les seves mans emmirallar-se i projectar-se; planificar-lo, participar de la construcció dels models alternatius per a les residències, però també, per assegurar-nos que podrem envellir a la nostra comunitat, envoltats dels nostres llocs, de les nostres persones, relacions i estimacions.

Avui veiem com allò que ens és comú i essencial com les cures adreçades a la gent gran, es troben al final de les prioritats polítiques i de les nostres pròpies. Veiem com un sector estratègic per la vida, l’hem deixat en mans dels grans capitals especuladors. Hem de demanar responsabilitats! Però hem d’implicar-nos en la construcció d’altres vies que no solament prioritzin la viabilitat econòmica.

Com volem envellir? Aquesta és la simple i gran pregunta. I potser és un inici per construir una política pública que afavoreixi serveis d’acord amb el que la gent gran vol, serveis que esdevinguin espais d’innovació i cura per a les treballadores, per les persones; espais oberts als barris que ens permetin viure-hi i cuidar-nos.

Últimos posts